Temporada Alta

Després d’un llarg i fred hivern i de una primavera massa humida, ens plantem a l’estiu que per la gran part del personal és l’únic espai de temps possible per barquejar, com si semblés que de setembre a juny no es pogués fruir de la mar i aquesta estigués tancada com una estació d’esquí fora de temporada (llevat de la gent que és usuària de boies).

 Aquesta “gran part del personal” és un col·lectiu pintoresc de gent, barreja de población aborigen i d’altre vinguda es de el sud mitjançant la AP-7; tenen com a punt en comú engegarla barca entre les 11 i les 12 del matí, i no sé si puc exagerar a dir que els caps de setmana la barca es comença a bellugar entre 12 i 1.

La part curiosa és la de l’altre part de fenomen migratori temporal que ens arriba també per la AP-7,però des de el nord. Aquests dos col·lectius no coincideixen quasi be mai ja que pels vols del migdia ja tenen el plat a taula.

Concentrant-nos en aquest primer grup, observem com hi ha un ritual que es repeteix, el de creuar el freu de l’illa amb el Cap de Planes amb el motor a fons tots a l’hora, amb unes distàncies de seguretat...poc segures i amb ganes d’arribar els primers a una caleta idíl·lica que estigui a redós del vent, una lleugera brisa que espera pacientment a que les embarcacions menys potents arribin a lloc per fondejar deixant anar cadena, ancora o pedral en quantitats variades per començar a augmentar de força i per posar-se a rolar propiciant un deliciós borneig just en el millor moment de l’aperitiu. Això produeix un acostament quasi magnètic entre diferents embarcacions on llurs patrons comencen a mirar-se de reüll, després algun gest, i posteriorment un intercanvi d’expressions on sovinteja la botifarra quan un dels dos ja té l’àncora llevada i el motor engegat.

La tornada sol ser calcada amb la mateixa velocitat i rumb invers, procurant passar prop d’embarcacions amb la bandera de l’espanyol hissada (submarinistes ) i pel mig dels camps de regates o d’entrenament de les escoles de vela on mainada amb més o menys experiència, assimilen un xic més d’aquesta, en forma de petits tsunamis que entren per la borda dels vaixells-escola.

Quan tota la marabunta ha posat els peus a terra, el sol ha baixat, la llum de tarda-vespre  lenteix el pas del temps,el vent de garbí que a les set se’n va a dormir perd força lentament, Es el millor moment per acostar-se per mar a vela, a rem o amb el mínim motor possible fins al Port-bo per gaudir de les notes de les sardanes que es toquen els dissabtes d’estiu, un xic distorsionades per la distancia vora els Forcats, però amb una acústica perfecte a mida que ens acostem a es Còdol.

Es des de aquesta situació, escoltant melodies de Ricard Viladesau, podem alhora contemplar com a les terrasses dels restaurants els clients més mediterranis demanen el conte del dinar mentre clients nòrdics esperen seure a les encara calentes cadires per demanar el sopar.

Cadascú frueix de la mar com vol oi?

 Lluis Ferrés

<<Tornar