Mites, llegendes i supersticions.

Fa un parell d’anys, va caure a les meves mans un llibre francès sobre les tradicions i supersticions de la gent de mar. Quasi totes feien esment a les costums marineres de les costes atlàntiques, la major part es consideren avui dia políticament incorrectes, tot i així moltes d’elles també estan arrelades als navegants del mediterrani.

Potser la més famosa és la mala sort que comporta tenir dones a la tripulació ( no confondre amb passatgera ) aquesta norma misògina entra dins la lògica per mantenir l’ harmonia i no encendre passions desenfrenades en tripulacions que estaven forces dies lluny de terra.

El triar el nom també te la seva importància sobre tot en països anglosaxons on s’aconsella que sigui de gènere femení, no pot acabar amb la lletra A, ni portar cap nom d’animal que s’arrossegui, tampoc és aconsellable canviar-li el nom ( existeix un exorcisme naval per contrarestar aquesta malastrugança ). Un cop triat s’ha de batejar trencant una ampolla contra l’amura del vaixell en el moment de la botadura, si l’ampolla no es trenca, malament rai!, la nova nau començarà a navegar amb mal peu.

Entre algunes, les més interessants:

Capellans, monges, advocats i altre gent vestida de negre no son benvinguts a cap embarcació.
Xiular desencadena tempestes.
Es desaconsella embarcar-se els dimarts i també per la Candelera.
L’arc de Sant Martí és un mal auguri.
Una baralla de cartes a bord genera disputes i causa naufragis.
La paraula “corda” es tabú. ( només hi ha cabs a bord ).
Deixar que una espelma es consumeixi totalment per si mateixa provoca que un mariner desconegut mori negat en aquell moment.
Assenyalar amb el dit un vaixell que surt de port és condemnar-lo al naufragi (a part de ser una falta d’educació).
L’enveja vers les captures dels altres pescadors foragita el peix del mariner gelós.
Una dona amb la regla desvia el compàs i l’embarcació perd el rumb. (és un altre motiu per afegir ).
...

   De tot això i més vaig poder comentar-ho amb l’Antoni Illa, patró de cabotatge i pescador d’arrossegament a Palamós durant més de vint anys mentre navegàvem aquest gener:
-   Ui !!! aquí també i sobretot, quan més vell és el mariner, més recargolat amb les supersticions: ni pujar calçat amb sabates de carrer, ni embarcar paraigües, ni pujar capellans.
-   Ep !, i per la processó del Carme ?
-   Per dur la imatge de la Mare de Deu no hi ha cap problema i és benvinguda, el problema és que també hi ha d’anar el rector i/o el mossèn i son rifats entre totes les barques i al final ha de pujar amb la que li ha tocat perdre. Tampoc és convenient entre els pescadors de Palamós pronunciar el topònim –Carboneras- ( equivalent palafrugellenc als noms de Pozo Alcón o Campillo ) degut al fet d’ haver coincidit alguna avaria o pèrdua de l´art mentre enraonaven sobre aquesta població que passà a ser la “innombrable”.

El tema és massa llarg per comprimir-ho en un sol article i en propers mesos tornarem a tocar el tema des de altres vessants. Jo també tinc algunes manies però no us les puc desvetllar públicament......porta mala sort!.

Lluis Ferrés